L'ascension del Petrarca al mont Ventoux

cuntada su de Aurelio Garobbio, voltada in milanes

Il Petrarca in de l’April 1336, intanta che 'l se trovava in Avignone e l'era adrèe a legg la storia, cuntada su da Livio, de la salida de Filippo el Macedòn al Mont Emo, gh’è vegnì proppi voeuja de salì al Mont Ventoux (m.1912), che, a dispett de la scarsa altezza, dato che el se trova in d’ona region bassa e arent al mar, el se leva solenne e maestos in del ciel.
Gh’era minga paruu convenient de salì deperlù e haa taccaa a cercà di compagn : inscì el conta su in de la lettera a pader Dionigi di San Sepolcro (la prima del liber quart de le “familiari” voltada del Carducci in volgare e compagnada del comment “Petrarca alpinista”).
“Ma vun el me pareva tropp posaa, l’alter tropp ardii: quest’ chi vun ch’el se cascia no, l’alter, vun che va semper de furia: chi secca perdee e chi ganivell, chi senza criteri, chi tropp savi per el me bisògn : de quest chi me piaseva no ch’el parlava minga volontera, de quel alter che l’era tropp petulant; de quaidun la pesantezza, la panscia, el varè nagott, de quaidun alter la bausceria, la magrezza o la debolezza, o vess curios come el mal de venter.
Magagn che a cà, anca se pesant, se manden giò dal moment che l’amor el tollera e l’amicizia la passa innanz, ma in gir se sopporten no.
Ma, a la fin, hoo cattaa foeura in de mi, el me fradel, minor e unich.
Lù l’è staa tutt alegher e content de vess insema fradel e amis.”.
I duu riven a la sira del 24 April ai pee de la montagna, a Malaucene.
A eren temp fortunaa quei lì, nessun conosseva la pressa.
El di dopo hann riposaa come se dev e il 26 hann faa l’ascension.
“Numm gh’avevom tucc coss : longhezza de dì, aria piasever, forza e sveltezza di brasc e gamb, ma quel gran monton di sass pareva proppi in pee e squas de minga rivagh.
In de la montagna emm incontraa un vegg pegoree, che, con tanti paroll haa cercaa de fagh tornaa indree.
Cinquant’ann fa, diseva, gh’hoo avuu anca mi l’idea de pivell de rampegà fin a la scima, ma me son pentì, son vegnì stracch inscì cont i pagn e la persona strasciaa de i spin e de i roved.
Hoo mai savuu di alter che hinn andaa a ris’cià l’oss del coll per ona impresa compagna.
Questi paroll hann faa cress in numm el sghiribizz de montà, dato che i giouin per soa natura de lor, scolten mai i amonizion.
El vegg, alora, vist che l’era on parlà al scior Ventura, l’è vegnì innanz on cicininn e ne haa indicaa on senterolin tra i bricch, intanta che ne dava tant di avis e di consili e ne vosava dree, menter che numm, che ghe avevom lassaa in deposit el tropp di pagn e tucc i robb che ne podeven vess de impediment, depernumm, emm taccaa a andà su.
E emm montaa viscor e fresch un bell tocch.
Ma, come de spess capita,prest, per la gran fadiga se semm straccaa e emm fiadaa sul margin de on bricch.
Riposaa, emm seguità a rampegà, pussee adasi. E mi anmò pussee apian.
El me fradell l’è montaa per ona scurciatòia proppi su la gròppa del mont, andava de sora, mi, pussee stracch, discendevi on poo.
Lu el me ciamava e el me indicava la via drizza, mi rispondevi che da l’alter fianch del mont speravi de trovà ona rampegada pussee dolza e che la via pussee longa la me stremiva nò, a condizion che la fudess piana.
L’era doma on pretest per scusà la poltroneria. Inscì me sont intardii e sont andaa a stondera per i gol de la montagna, ma la l’access l’era minga facil e hoo slongaa la strada e aggravaa inutilment la fadiga, intanta che l’alter l’era giamò pussee in alt.
Stufii e pentii, hoo decis senza pù titubà de tirà su anca mi drizz per la rampa e hoo raggiont, stracch e sbanfant, el me fradell, che intanta che el me spettava, el gh’aveva ciapaa fiaa e, per on tòcch de strada, semm salii insema.
Se serum amalastant slontanaa de quel bricch e ecco che mi desmentighi el prim spropòsit e discendi anmò e voo anmò in stondera a cercà la longhezza facil e trovi la difficoltà longa.
Mi pensavi de ritardà la fadiga de la salida, ma la natura la cambia no i sò leg per vorè uman, e intanta che se va giò se podarà no andà su.
‘Sta robba chi l’è capitada dò o tre volt in in pocchi or. El me fradell el rideva, mi andavi foeura di strasc.”.
El mont Ventoux, el scriv el Petrarca, vers la scima, el se divid in dò vett, la pussee alta di dò la ven ciamada da la gent del pòst “Filleul”.
“In quella scima la gh’è un pian piccol dove stracch finalment emm ciappaa fiaa.
Commòss da quell insolit ventisel e da l’ampi e liber spettacol, me pareva de sognà.
Hoo vardà: i nivol eren sotta i pee.
Ruzaa del coeur, hoo vardaa vers l’Italia.
E i Alp, pur inscì lontan, i Alp fregg e pien de nev, che quel feròce nemis del nòmm roman haa traversaa e haa s’ceppaa i bricch con l’asee, se vorom cred a la fama, pareven vess arent.
Ho sospiraa, el confessi, vers el ciel d’Italia, che vedevi pussee cont el coeur che cont i oeugg e son staa ciapaa de on desideri fort de vedè anmò la patria e l’amis.”.
“El sol che giamò el calava e l’ombria del mont che la levava su ammoniven che l’era temp de pensà a tornà giò e mi, come dessedaa, me son voltaa indree e hoo guardaa vers ponent.
Se ved no de su la, quell limit natural de la Francia e de la Spagna, che l’è la cadena di Pirenei, ma hoo vist ciar e nett a dritta i montagn de la provincia de Lione e a manzina el strett de Marsiglia e il mar che el raggionge, lontan di pocchi di, Acquamorta.
E il Rodano che l'era sotta i noster oeugg.
E intanta che guardavi de una part a l’altra, cont i penser dirett al ciel e a la terra, m’è vegnù in ment de dà on’oggiada a quell librettin di Confession de Sant’Agostin , che tu te me gh’hee regalaa:librettin che gh’hoo semper con mi per amor de l’autor e del donator;el se pò tegnì in d’ona mann e l’è pien de tanta dolcezza.
El dervi per legg la prima robba che capitava; on quaicoss de religios e di devott.
Me fradell l’era tutt intent a scoltà i paroll de Sant’Agostino de la mia vos.
Ciami Dio a testimòni e lu che l’era lì inscì present, che, doe prima hoo fissaa i oeugg, l’era scritt inscì : - E i omen van a ammirà i altezz di montagn e i grand ondi del mar e i largh corrent di fiumm e la distesa de l’oceano e i gir di stell; e bandonen se stess. –
Son restaa, t'el confessi, stordì.
Hoo dit al fradell, che voreva famm legg anmò, de lassamm in pas è hoo saraa su el liber.
Sazzi de la contemplazion de la montagna, hoo rivolt i oeugg de la ment in me stess e senza dì ona paròla, semm rivaa al pian.
Tanti volt, in del andà giò, me son voltaa a vardà la scima del mont; e me pareva alta apena una spana in paragon a l’altezza del penser uman, chi le tira minga adrè in de la palta.”.
A dispett de la frase de Sant’Agostino, quella del Ventoux l’è minga stada l’unica ascension del Petrarca.
Gh’hinn staa anca el Dent del Vaulion (m. 1486) e la Dole (m.1678) e su la soa colma l’è “restaa colpì del grand spettacol de la cresta nivosa di Alp e dei nivol che in pian illimitaa” se stendeven sòtta de lu.
In tanti volt che l’è andaa in gir, el Petrarca ha attraversaa i Alp: sul Monginevro la passion per l’Italia, la ven foeura :

Inizio pagina